Dino Borgioli

Dino Borgioli (Florència, 15 de febrer de 1891 – idm. 12 de setembre de 1960) fou un tenor líric italià. La seva carrera tingué uns feliços principis amb La favorite en el teatre Val Verme de Milà, el 1917, sota la direcció de L. Mugnone i amb una partenaire d'excepció en la persona de Gabriella Besanzoni. Després de la seva interpretació a La sonnambula a Bolonya, renovà l'èxit de La favorite en el Teatro San Carlo de Nàpols. El 1918 debutà en La Scala amb Don Pasquale i també cantà amb èxit en el Costanzi de Roma, a Palerm i a Gènova. El 1920 fou molt aplaudit i elogiat en el teatre Reial de Madrid cantant La favorite, Manon Lescaut, La Bohème, I puritani, etc. Després va estendre la seva activitat als millors centres musicals europeus, americans i australians, conquistant a més les cotes més prestigioses, com l'Òpera de Viena, el festival de Salzburg, l'Òpera de París i el Metropolitan de Nova York. Poc temps després cantà a Anglaterra amb un èxit tant gran que el 1946 fou nomenat director artístic de Cambridge Theatre de Londres, càrrec que simultaniejà amb la seva carrera com a cantant en la New London Opera Company. A aquest període anglès es remunta precisament la seva aplaudida interpretació del paper de Don Ottavio en el Don Giovanni, en el festival de Glyndebourne. Destacà igual coma tenor dramàtic que <líric>, enfrontant-se en papers tant difícils com de Cavaradossi a Tosca i el de Turiddu a Cavalleria rusticana, però sens dubta les seves interpretacions més afortunades foren les d'òperes com La sonnambula, L'amico Fritz, El barber de Sevilla i el Don Giovanni, les que li valgueren la fama de successor directe de Tito Schipa en el període 1920/1925. També va intervenir en una nova edició del Le comte Ory de Gioacchino Rossini, en el teatre Regio de Torí, el 1930. El 1929 i 1930 participà en sengles gravacions discogràfiques integres d'El barber de Sevilla i Rigoletto, editades posteriorment en disc microsolcs.