Corry Brokken

Corry Brokken (Breda, 3 de desembre de 1932 - 31 de maig de 2016) era una cantant i presentadora de televisió neerlandesa que en una segona part de la seva vida va transformar-se en jurista. El 1957 va ser la primera neerlandesa que va guanyar el Festival de la Cançó d'Eurovisió. El 1963 i 1995 va guanyar un dels Edison Music Awards. Corry Brokken va començar el 1952 a la ràdio neerlandesa amb la cançó I Apologize. El 1954 va sortir el seu primer disc i el 1956 va representar els Països Baixos per a la primera vegada al Festival de la Cançó d'Eurovisió amb la cançó Voorgoed Voorbij (Per sempre passat) que no va guanyar. En aquesta època només el nom del guanyador va publicar-se. El 1957 va guanyar amb Net als toen (Com a antany) del compositor Willy van Hemert. El 1958 i 1959 participà sense guanyar. Quan la seva filla va néixer el 1960 es va retirar una temporada de la vida pública, tot i que va sortir el seu primer àlbum: Corry's bed-time Story. El 1966 va ser convidada per a representar Alemanya al Festival d'Eurovisió però va refusar. El 1960 va obtenir un número u al palmarès de la cançó neerlandès amb Milord que també va esdevenir famós en la versió d'Édith Piaf. Va conduir durant 16 setmanes la llista, un record que ningú mai no va trencar fins avui al seu país. La lletra d'aquesta cançó sobre una prostituta era força controvertida als Països Baixos molt puritans d'aquesta època. Era una aficionada del cabaret i va postular prop del cabaretista Wim Sonneveld que va refusar la col·laboració com que la considerava com massa famosa. Entre 1961 i1972 presentava programes a la ràdio i televisió. També editava moltes cançons, entre altres interpretacions neerlandesos molt reeixides de Charles Aznavour, "Mijn ideaal" (El meu ideal) (1962) i "La Mamma" (1964). Milord i La Mamma sortien també en versió alemanya. Va continuar la seva carrera a la televisió Alemanya a la cadena ARD a la qual va presentar Charles Aznavour, Gilbert Bécaud, Caterina Valente i Hildegard Knef. Però mai no va integrar-se i li queia difícil adaptar-se a la mentalitat alemanya. El 1968 va passar a la discografia Polygram a la qual va publicar dos àlbums en neerlandès:"Corry Brokken zingt kleine cantates" (Corry canta petites cantates) i "Wereldsuccessen, met de complimenten van Corry" (Èxits mundials, amb els compliments de Corry). Va guanyar el premi prestigió de la cancçó lleugera neerlandesa Gouden Harp. El 1971 va parer prop EMI l'àlbum Voor Nancy (Per a Nancy) produït per Willem Duys i el 1973 el darrer àlbum abans d'una pausa llarga "Corry zingt Toon" (Corry canta Toon) amb cançons del cabaretier Toon Hermans. Comercialment aquest període no va ser molt exitòs. El 1976 va presentar altra vegada el Festival d'Eurovisió i va començar un estudi de dret. Després va instal·lar-se com advocat i el 1988 va ser nomenat com a jutge-suplent. El 1996 realitzà un comeback amb un CD doble Net als toen amb un panorama de les seves obres. Seguia un CD nou amb el títol Mai pensat i va reeditar prop EMI Corry Brokken zingt… (CB canta…) amb cançons dels àlbums Voor Nancy i Corry zingt Toon amb èxit limitat. Les seves memòries ans al contrari, publicades el 2000 van conèixer quatre reedicions en pocs temps. Despsrés del seu 70è anniversar va participar en la versió neerlandesa de la peça de teatre Els monolegs de la Vàgina de l'escriptora i feminista americana Eve Ensler. Participà igualment a una revista teatral Purper 100 una col·laboraciío que va haver d'interrompre després de li va ser diagnosticat un càncer de mama. A l'inici de 2008 va tenir un accident vascular cerebral que li va valdre una llarga rehabilitació. El 2009 va parèixer la segona part de la seva autobiografia Toegift (Addició).