Camillo Togni

Camillo Togni (Gussago, 18 d'octubre de 1922 – Brescia, 28 de novembre de 1993) va ser un compositor, professor i pianista italià. Procedent d’una família de mitjans independents, va ser capaç d’exercir el seu art com li va semblar oportú, independentment del canvi de la moda o de la pressió econòmica. Estudià composició amb el mestre Franco Margola, a Brescia, de 1935/39, i amb Alfredo Casella, a Roma i Siena, de 1939 a 1942, i el 1946 es titulà en piano a Parma, on fou alumne de Casella, Giovanni Anfossi i Arturo Benedetti Michelangeli. El 1948 es doctorà en filosofia en la Universitat de Pavia, amb la tesi La estètica de Croce y el problema de la interpretación musical. Posteriorment, entre 1951 i 1958, participà en els "Ferienkurse de Darmstadt" i el 1960/61 va ser professor d'història i anàlisis musical en la Universitat per a estrangers de Florència. Les seves obres han estat interpretades en els principals festivals d'Europa. Compositor actiu sobre tot en el terrenys de la música simfònica i de cambra, fou un dels primers creadors italians que adoptà sistemàticament el mètode de composició dodecafònica. En efecte, a ell es deu la primera partitura italiana composta amb el mètode serial, el 1942. La seva activitat com a compositor s'inicià el 1940, amb Sis serenates per a piano, en les que portà a terme una sensible ampliació de l'espai tonal, i continuà, durant els anys següents, amb Variacions per a piano i orquestra (1946), Psalmus CXXVII per a soprano, contralt, baix, violí, viola i violoncel (1949), Tres estudis per <<Morts sans sepulture>>, de J. P. Sartre, per a soprano i piano (1951), Cor de T. S. Elliot, per a cor mixt i orquestra de cambra (inspirat en Assassinat en la catedral, 1951), Cor de T. S. Elliot per a cor mixt a cappella (idem, 1952), Sonata per a flauta i piano (1953), Ricerca, sis estudis per a baríton i cinc instruments, amb text de La náusea de Sartre (1953), Helian di Traki, cinc lieder per a soprano i piano (1954; nova versió per a soprano i orquestra de cambra, 1962), Fantasia concertante per a flauta i orquestra de corda (1957), Tres capricis per a piano (1954-1956-1957), Recitatiu, composició electrònica (1961), Gesang zur Nacht per a contralt i orquestra de cambra (1962), Preludes et rondeaux per a soprano i clave, amb text de dos rondós de Charles d'Orleans (1964), Rondeaux per dieci, per a soprano i nou instruments (1963/64), Aubade per a octaví, clarinet, vibràfon, violí i dos pianos, amb text del Gesang zur Nacht de Georg Trakl (1966) i Quarto capriccio (Ottave) per a piano (1966).