Bud Powell

Bud Powell (Nova York, Estats Units, 27 de setembre de 1924 - 9 d'agost, 1966) fou un pianista de jazz i bebop estatunidenc. Es formà en l'ambient familiar i tocà des dels 15 als 17 anys, en conjunts d'ínfima categoria de Coney Island. El 1943 es traslladà a Nova York, on se sentí entusiasmat per les experiències del nou estil bebop, les jazz sessions que tenien lloc en el cèlebre Minston's Playhouse, local que fou d'una decisiva influencia en el jazz. El seu estil pianístic pot considerar-se com a una imitació de l'expressió saxofonista de Charlie Parker, amb l'audaç sentit harmònic de Thelonius Monk, inclús en el seu matís intel·lectualista. Supera en molt, per la seva tècnica, en Monk, pel que se'l arribà a considerar com el millor i més representatiu pianista del període bebop. Per desgràcia, se l'hagué d'internar en diverses ocasions en hospitals psiquiàtrics; les seves crisi originaren també una certa irregularitat en el seu estil; el seu cas ve a ésser paral·lel al de Parker. El 1943, any en què sofrí la primera crisi, de la que guariria el 1947. Havia actuat amb els millors conjunts i músics del gènere bebop, amb els quals efectuà diversos enregistraments: John Kirby, Don Byas, Charlie Parker, Cootie Williams, Kenny Clarke, Fats Navarro, el conjunt de The Bebop Boys i, algunes vegades, en formacions pròpies. Però les crisis es manifestaren altres diverses vegades, el qual impedia una labor constant. Secundà en Monk i en Milt Jackson, com arranjador i compositor en el nou estil bebop. Les seves peces més considerades són Budo i Parisian Thoroughfare, temes dels quals n'és autor.