Борис Христов

Borís Hrístov, conegut habitualment a Occident com a Boris Christoff, búlgar: Борис Кирилов Христов Borís Kírilov Hrístov AFI [bɔˈris ˈkirilɔf ˈxristɔf];(Plòvdiv, Bulgària, 18 de maig de 1914 - Roma, Itàlia, 28 de juny de 1993), fou un baix búlgar, un dels grans baixos del segle XX pertanyents a la tradició eslava per molts considerat el successor de Fiódor Xaliapin, Fiódor Stravinski, Lev Sibiriakov, Vladimir Kastorski i Alexander Kipnis.Des de petit va demostrar el seu talent en el cor de la catedral de Sofia, va estudiar Dret i es va graduar prosseguint la seva afició per cantar en cors. Cantant en el Gusla Chorus de Sofia, va obtenir gran èxit com a solista que li va permetre una beca per estudiar a Itàlia el 1942 amb el llegendari baríton Riccardo Stracciari. Després d'actuar en recitals a Àustria el 1944 va ser obligat pels nazis a enrolar-se en les seves files però com que es va negar va ser internat en un camp de concentració. Arribat l'alliberament i final de la guerra el 1945 va fer el seu debut a l'Acadèmia de Santa Cecília romana en recital i a Reggio Calabria com a Colline a La Bohème el 1946. Va ser dirigit el 1949 en el Festival de Salzburg per Herbert von Karajan, Bruno Walter i Otto Klemperer. Es van succeir debuts a La Scala (on hi cantà el 1947 el Pimen de Borís Godunov), La Fenice (a Tristany i Isolda amb Maria Callas dirigit per Tullio Serafin, Roma, a Florència (a I vespri siciliani amb Maria Callas dirigits per Erich Kleiber), Covent Garden, Liceu de Barcelona (Borís Godunov, 1952), Nàpols (com a Oroveso amb Maria Caniglia), Verona (Lohengrin amb Renata Tebaldi), Trieste, Teatro Massimo de Palerm, Cagliari, Lisboa, Rio de Janeiro (Norma amb Maria Callas, 1952), Bolonya, Berna, Vicenza, Modena, París, Niça i el Teatro Colón de Buenos Aires el 1956 com Borís Godunov i Mefistofele. A La Scala va cantar, entre altres, Un Rèquiem alemany amb Victòria dels Àngels, Faust amb Elisabeth Schwarzkopf, la Missa Solemnis, la Missa en do menor de Bach, el Rèquiem de Verdi, Mosè in Egitto de Rossini i tota la seva galeria de grans personatges. El 1956 va fer el seu debut americà a l'Òpera de San Francisco després que el 1950 li fos negada la visa per pertànyer a un país integrant del llavors bloc soviètic deixant sense efecte el seu debut planejat al Metropolitan Opera de Nova York (va ser reemplaçat pel jove baix italià Cessés Siepi). Va actuar a l'Òpera Lírica de Chicago però mai no va cantar al gran teatre novaiorquès on Rudolf Bing havia volgut inaugurar la seva gestió de director general amb Don Carlo amb Christoff com a Filippo II. Va cantar al Carnegie Hall i va tornar a Chicago el 1963 i Boston el 1966. El 1958 va participar en la històrica producció de Don Carlo a Londres dirigida per Luchino Visconti amb Gré Brouwenstijn, Fedora Barbieri, Jon Vickers i Tito Gobbi que a més va ser el seu cunyat i amb qui va tenir seriosos altercats. El 1962 va actuar a l'Òpera de l'Estat de Viena com a Filippo II i va acompanyar a Sena Jurinac, Giulietta Simionato, Flaviano Labo, Eberhard Wächter i Hans Hotter. El 1964 va ser operat d'un tumor cerebral, i va reprendre la seva carrera un any després. El 1967 li va ser permès entrar a Bulgària per al funeral de la seva mare. Durant la dècada dels anys setanta, molt minvat en capacitat, va continuar actuant com Atila i Boris i el 1977 a Roma com Enric VIII a Anna Bolena de Donizetti amb Leyla Gencer. Les seves actuacions van ser cada vegada més esporàdiques i la seva última aparició va ser a l'Accademia di Bulgaria a Roma el 1986. Va morir a Roma el 28 de juny del 1993. El seu cos va ser vetllat a la catedral Alexandre Nevski de Sofia on va rebre un funeral amb honors d'estat tot i que no havia tornat a cantar al seu país des del 1945.