Bo Nilsson

Bo Nilsson (Skellefteå, 1 de maig de 1937 – 25 de juny de 2018) va ser un compositor, trompetista i escriptor suec. Arribà a la composició com autodidacta, seguint en el concernent a l'activitat creativitat la petjada d'Olivier Messiaen i d'Anton Webern en el camp rítmic i en el de la tècnica compositiva racionalitzada respectivament, a través d'una radical renovació del llenguatge sonor. Nilsson també fou un actiu experimentador dels nous mitjans de producció fònica emprats per l'anomenada <música electrònica>, i se serví per primera vegada d'aquests mitjans en la peça titulada Audiogramma, executada a Darmstadt, seu dels famosos cursos de <Nova Música>, l'any 1957. Les seves composicions més conegudes són: Gesang der Zeit (Cant del temps), acabat el 1956 i presentat a Darmstadt sota la direcció de Bruno Maderna, on junt als instruments tradicionals apareixen les congas, instruments de percussió brasilers; la sèrie de treballs de cambra Szene, on l'intèrpret ha de reaccionar als procediments electrònics objectivants utilitzats per l'autor, convertint-se així en actor d'una escena sonora: i les tres cantates Und die Zeiger per a cor femení i 4 altaveus, El fill pròdig per a contralt i orquestra de cambra: totes sobre texts d'un dels poetes més interessants i originals de la nova literatura sueca, Gösta Oswald, mort als 24 anys d'edat el 1950, en el món poètic del qual conflueixen i assoleixen una síntesi personal el pessimisme de Schopenhauer i de Leopardi i l'avantguardisme de Joyce.