Art Tatum

Art Tatum (Toledo, Ohio, 13 d'octubre de 1909 - Los Angeles, 5 de novembre de 1956) fou un pianista de jazz estatunidenc. Era quasi cec de naixement. Començà a aprendre violí als tretze anys. Poc temps després adoptà el piano. Feu els estudis al Conservatori de Toledo. Començà a treballar a la ràdio i actuà en diversos locals nocturns. Es traslladà a Nova York el 1932, en qualitat de pianista de la cantant Adelaide Hall. Els seus primers triomfs daten del 1933, data en què es donà a conèixer com a solista en l'Onyx Club, de Nova York. Entre 1934-37, formà part del trio nomenat Three Deuces, a Chicago, conjunt que es féu famós entre els millors intèrprets del Jazz clàssic. El 1938 realitzà una gira per la Gran Bretanya. Al seu retorn als Estats Units, treballà com a solista, durant un llarg període que va fins al 1943. En aquest temps adquirí una tècnica prodigiosa, tant en el sentit mecànic –es digué que igual hauria pogut ser un excel·lent concertista-, com des del punt de vista del jazz. Gosava modificar per complet l'estructura harmònica de les peces que interpretava, rara habilitat a la que no semblen gaire aficionats pel comú, els músics de jazz. Entre 1943-44 s'uní, en trio, amb l'extraordinari guitarrista Tiny Grimes i el no menys important contrabaix Slam Stewart (un dels pocs que han interpretat jazz amb arc); es conserven gravacions d'aquest trio. Durant el període de 1945-55 enregistrà gran quantitat de solos de piano per als discs Blue Star i Barclay. També d'aquest període –i sempre amb petites formacions, en les que, de fet s'especialitzà— es conserven discs on així mateix, intervingueren Lionel Hampton, al vibràfon, Jo Jones, com a bateria, i els famosos saxos Coleman Hawkins i Benny Carter. Cal citar, les seves gravacions amb els Esquire All Stars. Dintre de la seva indubtable originalitat d'estil, registra certa influència d'Earl Hines i, principalment, del prodigiós Fats Waller. A aquest últim i a Tatum posen els puritans del jazz com a models de pianistes. De fet, no feren més que adaptar millor a les necessitats i possibilitats de l'instrument l'estil pianístic que en Earl Hines venia a ser com una còpia –encara que gens desencertada— de la trompeta d'Armstrong.