Art Pepper

Art Pepper (Gardena, Califòrnia, 1 de setembre de 1925 - Los Angeles, Califòrnia, 5 de juny, 1981) fou un saxofonista de jazz estatunidenc. Va créixer en el si d'una família de músics. Posseïa una singular disposició per la música i un talent innovador que, el 1943, abans de complir vint anys, el portà a integrar-se en l'orquestra de Benny Carter i Lee Young. El 1946 començà a treballar amb Stan Kenton, amb perfectes realitzacions de l'anomenat <jazz de la costa oest>, on no tardaria a destacar la seva excepcional tècnica, el seu estil, tan personal, capaç d'una lleugeresa mescla de sensualitat, impuls vital i capacitat d'improvisació. Malgrat ser un profund admirador de Stravinski i Milhaud, sempre es confessà deixeble de Lee Konitz, el que es fa evident en molts dels seus enregistraments: Harlem Holiday, (1947), Red Pepper blues, (1957), Whims of chambers, (1960).Tanmateix, i malgrat de la fama, la seva vida en els últims anys seixanta es féu difícil, ja que per la seva addicció a les drogues, no li mancaren problemes amb la policia, els jutges, la presó i finalment l'hospital. Tot això, narrat amb detall i sinceritat en la seva autobiografia, Stright life, que s'edità poc temps abans del seu decés i amb el mateix títol d'un dels seus últims àlbums. Vers l'any 1976 reapareix amb gran ímpetu en el grup de Buddy Rich com a solista, gravant discs, fent concerts, realitzant gires –com si res hagués passat— i dedicat per complet a la seva música. Amb ella creava una nova estètica que difondria per Europa, Amèrica i el Japó. El juliol de 1981 es presentà en el Festival de Niça, en la que hauria de ser la seva última aparició en públic.