Alexandre-Étienne Choron

Alexandre-Étienne Choron (Caen, Normandia, 21 d'octubre de 1771 - París, Illa de França, 29 de juny de 1834) fou un compositor i musicògraf francès. Malgrat la seva disposició natural per la música en la seva joventut, no va estar destinat a l'art musical, tant que ingressà en l'Escola de Mines, on va conèixer en Monje 1795, que l'encarregà de la seva secretaria particular i el nomenà el seu ajudant en la classe de geometria descriptiva, que donava en la Normal, i cap de la brigada de la Politècnica que acabava de fundar-se, malgrat tot ell estudiava amb entusiasme la teoria musical, primerament sense mestre, i més tard sota les lliçons de l'abat Rozé, fins que abandonà els estudis científics per entregar-se per complet al cultiu de la música, publicant les obres Principes d'accompagnament dans les cioles d'Italie (1804), en col·laboració amb Fivechi; Principes de composition (1808), i Dictionaire històriques des musiciens (1810-11), en col·laboració amb Émile Fayolle. Atacà al Conservatori, el que li costà moltes enemistats, i el 1816 s'encarregà de la direcció de l'Òpera, en la que no va poder mantenir-se només un any malgrat els seus rellevants serveis. El 1817 a París fundà un institut de música sagrada, Conservatoire clàssiques et religieuse, que més tard fou dirigit per Louis Niedermeyer; aquest institut vingué a omplir el vuit ocasionat per la supressió de les escolanies musicals (maitrises). En aquest Institut hi estudiaren alumnes tant destacats com la parisenca Rosine Stoltz, o la londinenca Clara Novello.Aquest institució donà concerts periòdicament, en la que s'executaren per primera vegada obres de Bach, Händel, Palestrina i dels grans mestres alemanys i italians, cridant tant l'atenció pel zel i desinterès demostrat en favor de la propagació de les obres dels citats autors, que el ministeri li atorgà una subvenció de 46.000 francs anuals pel perfeccionament del cant de les grans masses vocals, subvenció que es rebaixà a 12.000 el (1831) malgrat dels brillants assaigs que féu de l'ensenyança musical de grans col·lectivitats, com en els alumnes d'escoles públiques. La manca de recursos feu fracassar els seus projectes, sent tal la pena que experimentà, que es pot dir que pot accelerar la seva mort, ja que estava molt delicat de salut. En els últims anys de la seva vida publicà: Méthode concertante de musique à quatre parties (1818), que és una de les seves obres més importants; un Méthode de plain chant, i traduí i publicà els tractats d'Albrechtsberger i d'Azopardi. L'edició refosa del tractat dels instruments de Francœur, un Manual complet de musique, en col·laboració amb la Fage, i diverses obres de música religiosa algunes romances, entre les que gaudí de gran popularitat La Sentinelle. El 1876 se li erigí un bust a Caen.