Albert King

Albert King (Indianola, Mississipí, 25 d'abril de 1923 - Memphis, Tennessee, 21 de desembre, 1992) fou un cantant i instrumentista de blues estatunidenc. D'ètnia negra i membre d'una família pobre de l'anomenat sud profund nord-americà, començà cantant en cors d'església i col·laborant amb grups de gospel abans d'introduir-se en el blues, actuant en companyia d'una solitària guitarra de fusta que ell mateix instrumentava. Fou el principi d'una carrera difícil, madurada en clubs d'ínfima categoria en pobles del seu Mississipí nadiu, a Memphis, ciutat que sempre el va atraure, a Saint Louis i a Chicago, ciutats, les tres últimes, considerades històriques en referència al blues, en actuacions que compartia amb treballs com el de conductor de camions o cuiner eventual. El 1950, a Chicago, donà un gran impuls a la seva carrera actuant com a bateria en els conjunts orquestrals d'Eddie Taylor i Jimmy Reed. El 1953 realitzà els seus primers enregistraments per la Chess Records i el seu estil cridà molt l'atenció, el qual recordava al d'Elmore James, però amb apunts d'una personalitat singular. No tardà a manifestar-se la seva pròpia projecció: a Saint Louis començà a ser considerat com un dels intèrprets emblemàtics del blues, però foren les seves gravacions realitzades per a la companyia Stax, en els finals dels anys cinquanta, les que el catapultaren vers la fama, actuant llavors junt amb músics de la categoria de Brooker T. Jones i Steve Cropper, començant un gènere que enllaçava el blues amb el soul. Albert King era potser menys sofisticat i perfeccionista que el seu gran rival i amic B. B. King, però sens dubte estava molt a prop de les arrels del blues rural, amb un estil vocal que recordava al de Jimmy Whiterspon i Joe Turner, dotat d'una veu profunda, molt matisada, suau i expressiva en els finals. Progressivament, contribuí a moderar les asprors dels precursors del gènere, Elmore James, Howlin Willie Johnson i Robert Nighthawk, cultivadors del gènere. Considerat el més creatiu dels músics de blues fins a finals dels anys setanta, va influir poderosament en conjunts com Fleetwood Mac, liderat per Peter Green, sobretot en Eric Clapton, iniciadors d'una nova mescla amb el rock, i que repetidament van reconèixer el mestratge d'Albert King, un músic què, segons la critica, forjà una generació excepcional que es va situar en l'antípoda del que foren The Beatles i el pop. De fet, cal considerar-lo com el protagonista que projectà el nou camí per al rock inspirat en les arrels de la música negra. En els mitjans musicals del gènere, el decés d'Albert King, produït per una crisi cardíaca, causà profunda emoció. Els principals mitjans de comunicació evocaren la seva singular reixinxolada figura, amb la seva eterna pipa als llavis i la seva guitarra, especialment fabricada per a esquerrans, i el seu gest en arrancar-se la pipa dels llavis quan es disposava a enardir l'auditori amb la seva greu i poderosa veu.